Capitol Segon

• Autore: Alex Seglers Gómez-Quintero
• Occupazione dell'autore: Profesor de Derecho eclesiástico. Universidad Autónoma de Barcelona

CAPÍTOL SEGON

La matèria sobre “rapporti tra la Repubblica e le confessioni religiose”

La reforma del Títol V de la Constitució italiana (en endavant CI), dedicada a la descentralització territorial del poder, no ha passat desapercebuda entre els eclesiasticistes d’aquell país, tal i com ho avalen les diferents publicacions centrades en el paper de les Regions, la posició jurídica de les esglésies i les demandes de l’exercici de la llibertat religiosa i de culte².

L’article 5 CI defineix la República italiana com “una i indivisible ” , al temps que “riconosce e promuove le autonomie locali; attua nei servizi che dipendono dall Stato il più ampio decentramento amministrativo; adegua i principì ed i metodi della sua legislazione alle esigenze dell’autonomia e del decentramento.”

No hi ha dubte que Itàlia és un Estat força complex, amb unes realitats culturals internes ben distintes. Un primer exemple seria el mateix article 6 CI, que tutela el pluralisme lingüístic³, mentre que un segon exemple caldria cercarlo en la pròpia història, donat que l’Estat italià, com a tal, té una antiguitat de poc més d’un segle. Una dada –entre altres– que explica el llarg període d’organització centralista de la seva unitat nacional, assolida durant la dècada compresa entre el 1860 a 1870.

Com explica Ferrari, aquesta unitat es realitzà a través de la “destrucció del poder temporal dels pontífexs, que finalitzà amb la presa de Roma el setembre de 1870”⁴. Arran “de la promulgació de la Llei de garanties de 1871, va prevaler una línia moderada en el Govern italià, que permeté la lenta distensió de les relacions amb l’Església. Aquesta es veié afavorida amb la posició més dúctil de Lleó XIII (1878-1903) i, poc més tard, de Giovanni Giolitti, que va dirigir la política italiana en els primers quinze anys del segle XX, però l’esclat de la guerra mundial va impedir que aquest apropament donés fruits concrets.”⁵

Després del conflicte, el partit feixista romangué en el poder des del 1922 fins a les darreries de la Segona Guerra Mundial, tot mantenint una política de conciliació amb l’Església Catòlica la qual clogué amb la signatura dels Pactes Lateranenses de 1929. En virtut dels mateixos es creava l’Estat de la Ciutat del Vaticà i es restituïa a l’Església alguns dels seus privilegis: els efectes civils del matrimoni religiós, el sosteniment econòmic i l’ensenyança religiosa en les escoles públiques.

No obstant, amb la promulgació de la Constitució republicana de 1948 es coronaren “les bases per a la revisió de les disposicions concordatàries que resultaven incompatibles amb els principis de llibertat i igualtat en matèria religiosa, en els quals s’inspirava la carta constitucional. Però, per una sèrie de raons de política interna o internacional, la reforma del Dret eclesiàstic italià només va poderse dur a terme en els anys 80, després de que un significatiu procés de secularització hagués transformat profundament la societat italiana. La introducció del divorci el 1970 i la legalització de l’avortament el 1978 són les principals expressions d’aquest procés en el camp jurídic.”⁶

2.1 Els principis constitucionals del Dret Eclesiàstic italià

Com és habitual en el modern Dret Eclesiàstic, els grans principis jurídics es troben a les respectives Constitucions polítiques, les quals, si responen als paràmetres democràtics, acostumen a recollir tres principis essencials: els de llibertat i igualtat religiosa i el de laïcitat o neutralitat dels poders públics davant les confessions. Tal i com ocorre amb els articles 16 i 14 de la Constitució espanyola (en endavant CE),⁷ la italiana també esmenta aquests principis fonamentals entre l’Estat i les esglésies.

En efecte, el sistema de Dret Eclesiàstic italià és fruit d’una opció política prèvia que –lògicament– va produirse al màxim nivell constitucional. L’elecció del sistema de relacions entre l’Estat i les esglésies esdevingué, doncs, una decisió prejurídica que delimità el marc fonamental de juridicitat al si del qual haurien de desenvoluparse les relacions entre el poder polític i el religiós.

D’antuvi, cal dir que jurídicament tan vàlid és un sistema de separació (Canadà, Estats Units, França), com un de cooperació (Itàlia, Alemanya, Espanya, Bèlgica, Portugal). La decisió política –sia separatista o bé cooperacionista–, una vegada s’insereix en el text constitucional passa a formar part de la base de l’ordenament jurídic del Dret Eclesiàstic d’un país. Per tant, la selecció d’allò que s’anomena actitud estatal davant el factor religiós ve determinada per una sèrie d’elements de caire històric, polític i social que no poden ser desdenyats o menyspreats.

El principi de llibertat religiosa es troba a l’article 19 CI, en disposar que “ Tots tindran dret a professar lliurement la seva pròpia fe religiosa de qualsevol forma, individualment o associada , fer propaganda de la mateixa i practicar el culte respectiu en privat o en públic, sempre que no es tracti de ritus contraris als bons costums.”⁸ Per la seva banda, l’article 20 CI assenyala que “El caràcter eclesiàstic i la finalitat religiosa o de culte d’una associació no comportarà delimitacions legislat ives especials, ni de càrregues fiscals per a la seva constituc i ó , capacitat jurídica i qualsevulla forma d’activitat .”⁹

Dèiem que el significat d’aquests preceptes responia al context històric en el qual va confegirse la Constitució italiana. De fet, pot sostenirse –grosso modo– que “il carattere ecclesiastico o lo scopo di culto non possono essere causa di un trattamento odioso a danno degli enti stessi e si giustificava non solo come esigenza della Chiesa cattolica, ma anche degli enti religiosi non appartenenti alla Chiesa cattolica.”¹⁰

El principi de no discriminació i d’igualtat religiosa sura a l’article 3.1 CI, segons el qual “Tots els ciutadans tenen la mateixa dignitat i són iguals davant la llei, sense distincions de sexe, de raça, de llengua, de religió, d’opinió política, de condicions personals i socials.”¹¹ Però també el trobem a l’article 8.1 CI, que té un caràcter omnicomprensiu puix que s’adreça al conjunt d’esglésies i comunitats religioses sense cap mena de distinció: “Totes les confessions religioses són igualment lliures davant la llei.”¹²

Al respecte, la doctrina italiana ha entès que “le norme ora riportate incidono indubbiamente sulla misura dei diritti riconosciuti ai cittadini [...] Il cittadino gode degli stessi diritti e della stessa posizione giuridica tanto se sia cattolico, cristiano riformato, ebreo, ecc., quanto se sia ateo o, comunque, non professi alcuna religione.”¹³

El principi de separació l ’ en cerclemen els articles 7.1 i 8.2 CI, en disposar que “ L’Estat i l’Església Catòlica són, cadascú en el seu propi ordre , independents i sobirans.”^{1 4} És important destacar que el precepte esmenta explí citament a l’Església Catòlica, no obstant, però , s’ha dit que “ la laicità dello Stato, sancita, in sostanza, dal combinato disposto degli artt. 8 , 19 e 20 Cost., che garantiscono la neutralit à dello Stato rispetto al fenomeno religioso.”¹⁵ Tan mateix, l ’ article 8.2 CI assenyala que “Les confessions religioses diverses de la Catòlica tenen el dret d’organitzarse segons els seus propis estatuts, quan no contrastin amb l’ordenament jurídic italià.”^{1 6}

Juntament amb els tres principis de capçalera –llibertat, igualtat i separació o neutralitat– , el sistema italià també es caracteritza pel principi de bilateralitat en les relacions de l’Estat amb les confessions. Aquest important principi, “ regola fondamentale del diritto ecclesiastico italiano”,¹⁷ roman estipulat als articles 7.2 i 8.3 CI.

El primer consigna que “Les seves relacions [entre l’Església i l’Estat] es regulen pels Pactes Lateranenses. La modificació dels Pactes, acceptats per les dues parts, no requeriran procediment...