Capitol Quart

• Autore: Alex Seglers Gómez-Quintero
• Occupazione dell'autore: Profesor de Derecho eclesiástico. Universidad Autónoma de Barcelona

A diferència de la doctrina espanyola, que ha justificat la cooperació amb les confessions a partir de la combinació dels articles 16.3 i 9.2 CE(42), la italiana no ha focalitzat en l’article 3.2 CI les possibilitats per a entomar una fructífera i efectiva cooperació amb les esglésies i comunitats religioses. Recordi’s que –de manera semblant a l’article 9.2 CE–, el 3.2 CI és un precepte que apunta indole sua a la igualtat real, en disposar que:

“È compito della Repubblica rimouvere gli ostacoli di ordine economico e sociali, che, limitando di fatto la libertà e l’eguaglianza dei cittadini, impediscono il pieno sviluppo della persona umana e l’effettiva partecipazione di tutti i lavoratori all’organizzazzione politica, economica e sociale del Paese.”(43)

A Itàlia, però, serà en el marc del principi de bilateralitat on haurem de situar tant la cooperació amb les esglésies com la reserva de llei estatal que la Constitució fa per a l’aprovació de les intese. Tal i com s’ha recordat,

“in materia di tutela del sentimento religioso dei cittadini s e m b ra incentivato un doppio livello di competenze: un primo, che concerne i rapporti di vertice, nel quale opererebbe una riserva di competenza a fav o re dello Stat o , r i s e rva che peraltro potrebbe dirsi inevitabilmente imposta alla luce delle disposizioni dic ui agli artt. 7 e 8 della Costituzione vigente; un secondo, che concerne più da vicino la regolazione degli interessi concreti, nel quale la prospettiva sembra mu t a re di registro ed orientarsi più fav o revolmente verso un intervento regionale che affianch i , quando addirittura non sostituisca, l ’ o p e ra dell istituzioni centrali.”(44)

En general, bona part de la doctrina eclesiasticista s’ha pronunciat favorablement als avantatges de la bilateralitat, és a dir, del dret pactat amb les confessions enfront de la unilateralitat estatal, pròpia del Dret comú(45). Els partidaris de la bilateralitat argumenten, d’una banda, que la regulació unilateral no capta prou bé els matisos de l’exercici de la llibertat religiosa –que té en les confessions els seus intèrprets naturals–, i, de l’altra, afirmen que la regulació de Dret comú, en esdevenir més indiferenciada, fàcilment encorre en la uniformitat de la disciplina jurídica que ha de regular l’actuació de les esglésies i comunitats religioses. Tanmateix, reiteren que una legislació especial o pactada no és sinònim de legislació privilegiària i discriminatòria.

En efecte, el principi bilateral o d’especialitat es caracteritza per captar el ius singulare de cada confessió, al temps que proporciona un estatut jurídic específic a les esglésies i comunitats religioses en funció de les seves necessitats i característiques. El diàleg recíproc s’articula en el pacte o intesa que –al capdavall– esdevé el mecanisme de salvaguarda de la identitat de cada confessió. Amb les i n t e s e, doncs, es reconeix la dada sociològica de les esglésies i es facilita la promoció de la llibertat religiosa en el plànol jurídicoformal(46).

Més enllà d’aquestes posicions doctrinals, els defensors de la bilateralitat sovint parteixen d’una valoració positiva de la religió, fet que genera problemes amb els principis de laïcitat i d’igualtat, sobretot entre les confessions o...