Capitol Cinquè

• Autore: Alex Seglers Gómez-Quintero
• Occupazione dell'autore: Profesor de Derecho eclesiástico. Universidad Autónoma de Barcelona

En relació a la llibertat religiosa les sentències de la CortConstitucional han anat experimentant una evolució coherentamb els canvis socials i la mentalitat de la societat italiana. Lajurisprudència de les dècades dels quaranta fins els setantaacostumaven a protegir l’estatus de l’Església Catòlica. Però,a partir dels vuitanta, es produeix un “ mutamento della situazionesocio-giuridica”(56) que fa avançar la tutela de la llibertatreligiosa no tant en el vessant institucional religiós, sinó en laprotecció efectiva de la llibertat de consciència individual.

5.1 L’objecció de consciència al servei militar

La sentència de 24 de maig de 1985, n. 164, fou la primeraen la qual un òrgan de l’Estat italià reconegué la importància de la Resolució de 7 de febrer del Parlament Europeu,sobre l’objecció de consciència al servei militar. Ignorar l’esmentadaresolució, “costituirebbe un arretramento di posizionitanto più ora che una Risoluzione del Parlamento europeo (7 febbraio1983), ricordato come il diritto alla libertà di pensiero, dicoscienza e di religione vada annoverato tra i diritti fondamentali,constata che la salvaguardia della libertà di coscienza implicail diritto di rifiutarsi di compiere il servizio militare armato”.L’objecció de consciència, doncs, és intrínseca a la llibertatde pensament de la persona; prendre-la en consideraciósignifica donar sortida a la instauració d’un servei civilsubstitutiu.

Poc després, la Cort Constitucional entendrà que elsobjectors que presten els serveis socials alternatius “non possonoconsiderarsi appartenenti alle forze armate, perché l’avvenutoaccoglimento della domanda a tal fine proposta, facendoperdere lo status di militare (che si consegue con l’arruolamento),li rende stranei ad esse”.

L’objector de consciència, doncs, no pertany a les ForcesArmades, per la qual cosa no podrà ser judicat per un tribunalmilitar. I això perquè segons la sentència de 24 d’abril de 1986, n. 113, el servei civil es troba fora del servei militar (queés un “servizio di leva”) i no forma part d’aquesta categoria.Finalment, la sentència de 31 de juliol de 1989, n. 470,declararà la inconstitucionalitat de la durada del serveicivil, que era superior a la del servei militar. Segons la Cort,això suposava una estigmatització, la qual no podia justificar una clara disparitat de tractament per raons de fe religiosao bé per convenciment polític, oi més quan els objectors“sono soggetti a tutte le norme concernenti il personale che pre stail normale servizio di leva ad eccezione [única] di quellesull’uso delle armi”.

5.2 L’autonomia de les confessions

Una de les qüestions cabdals de les relacions entrel’Estat i les confessions religioses acostuma a afectar l’àmbitd’autonomia d’aquestes últimes. Recordem que l’article 8.2CI afirmava que totes “les confessions religioses distintes dela Catòlica tindran dret a organitzar-se segons els seus propisestatuts, en la mesura en que no s’oposin a l’ordenament jurídicitalià.”

La delimitació de l’autonomia confessional, reconegudaen el precepte citat, es definí a la sentència de 21 de generde 1988, n. 43, i va qualificar-la com una veritable “autonomiaistituzionale, che esclude ogni possibilità di ingerenza dello Statonell’emanazione delle disposizione statutarie”. És a dir, lesesglésies i...